Reflexió al voltant de la declaració de les operacions en criptomonedes

Reflexió al voltant de la declaració de les operacions en criptomonedes

Ja hem començat la campanya de la renda del 2021 i tots els diaris van plens amb la notícia que un dels objectius de l’AEAT d’enguany és la declaració de les operacions en criptomonedes. És cert. Hisenda és conscient de l’auge i de la gran quantitat d’operacions que es fan amb aquestes monedes virtuals i, com és obvi, ho vol controlar i exigeix que es declarin.

Aquesta manifestació pública i insistent topa amb la percepció per part de moltes persones, que aquestes operacions són opaques i que no cal declarar-les. Hi ha fins i tot que hi fixa un mínim per declarar, com si hi hagués una exempció a aquest tipus d’operacions per sota de determinat volum. És més, és molt possible que persones que disposen de “diners no declarats” ho hagin utilitzat per invertir.

“En la declaració de l’IRPF sols hem de declarar les operacions de venda de criptomonedes quan es produeix un benefici o una pèrdua.”

Al voltant d’això m’agradaria fer alguna reflexió, encara que en algun cas pugui semblar obvi. En primer lloc, en la declaració de l’IRPF sols hem de declarar les operacions de venda de criptomonedes quan es produeix un benefici o una pèrdua. Si el que hem fet és simplement comprar criptomònades i esperar un altre moment per vendre, llavors en tot cas serà en la declaració de Patrimoni on ho haurem de declarar, si és que superem el mínim exigible per haver de presentar la declaració.

En relació amb aquesta sensació d’operacions ocultes i que no es detectaran i, per tant, que no cal declarar-ho, topa amb algunes excepcions segons quin sigui l’origen dels diners:

  • Si són diners declarats (“oficials” en l’argot), em sembla absurd no declarar les operacions perquè no sols no declarem el possible benefici, sinó que estem ocultant (“ennegrint” en l’argot) uns diners pel qual ja hem pagat impostos anteriorment. Per altra banda, si les aportacions o retirades en els operadors de criptomonedes s’han fet (com en la majoria dels casos) mitjançant transaccions bancàries, llavors és clar que Hisenda no tindrà accés a la criptografia de la criptomoneda, però tindrà informació de totes les operacions d’entrada i sortida dels comptes, i més tenint present quin sigui el país o el compte de destí.
  • Si són uns diners opacs(“no oficials” en l’argot) caldrà tenir molt clar com s’han fet les transaccions perquè aquesta aparent opacitat pot donar més d’una sorpresa.

Ja fa molt temps que vaig afirmant que al gran volum d’informació que sempre ha tingut l’Administració Tributària, ara li hem d’afegir una excel·lent gestió amb eines d’intel·ligència artificial que li permeten desgranar “el gra de la palla” i fixar el focus d’atenció allà on creuen que és més eficient, i les advertències amb relació a les criptomonedes no les hauríem de passar per alt.

Per tant, oblidem-nos de “consells de tertulians” i posem-nos en mans de professionals que ens puguin aconsellar sobre com hem d’actuar per optimitzar la nostra fiscalitat sense assumir riscos innecessaris. Poden ser els honoraris més barats que hàgim pagat mai.

 

Enric Rius Macias
Economista

Una fiscalitat amb moltes disfuncions

Una fiscalitat amb moltes disfuncions

En pocs dies tots els mitjans ens tornaran a recordar que hem de complir amb el nostre deure de ciutadans i liquidar el nostre impost sobre la renda personal per nodrir una tresoreria pública imprescindible per poder disposar dels serveis públics que volem i necessitem.

A diferència d’altres impostos que paguem sense adonar-nos, com l’IVA que paguem en cada compra que fem, la Renda sí que ens interpel·la directament perquè són diners que desapareixeran dels nostres comptes de cop i volta i fa que siguem molt més conscients que estem pagant. Això ens fa obrir un debat al voltant de quants impostos paguem, si aquests són justos, si afecten a tothom per igual o amb la deguda proporcionalitat i, sens dubte, si els nostres impostos estan ben aplicats.

Quan ens comencem a fer aquestes preguntes veiem que realment hi ha moltes disfuncions en la nostra fiscalitat, segurament perquè, com sempre, la realitat és molt més dinàmica que la legislació que li costa molt adaptar-se i seguir el ritme dels esdeveniments. La Llei, i la tributaria també, sempre va per darrere de la realitat.

“Tots volem saber quants impostos paguem, si aquests són justos, si afecten a tothom per igual o amb la deguda proporcionalitat i, sens dubte, si els nostres impostos estan ben aplicats.”

Aquestes disfuncions són molt evidents, amb impostos que no es deflacten al ritme de la inflació i que provoquen un increment de la pressió fiscal de fet, impostos que no es recapten i no tenen el mateix impacte en funció del territori, impostos que vulneren principis com el de capacitat econòmica, impostos que no s’han esmenat des de fa dècades, impostos que no es corresponen a les relacions mercantils actuals, etc., etc.
Suposo que per a tot això, s’ha anunciat una reforma fiscal que ha començat amb l’elaboració d’un Llibre Blanc encomanat pel mateix Ministeri i realitzat per un grup de professionals independents. Bé, és un bon començament.

Amb el contingut d’aquest Llibre Blanc es podrà estar més o menys d’acord (és difícil compartir tots els criteris) però com a mínim se li ha de reconèixer la voluntat de fer un repàs sobre el sistema fiscal que tenim i aportar unes conclusions en forma de reformes que haurien d’ajudar a posar ordre en aquestes disfuncions que es van acumulant amb el pas del temps.

Ara li toca la feina al Govern d’executar aquesta reforma i no deixar que s’adormi perquè, en cas contrari, quan s’hi posin, aquest treball haurà tornat a quedar desfasat. Cal doncs voluntat i celeritat per fer unes reformes molt i molt necessàries en el nostre sistema tributari.

I si no es fa, què passarà? Doncs que la desafecció del ciutadà creixerà i el frau fiscal s’incrementarà. Perquè, desenganyem-nos, la paciència del contribuent també té un límit i els espectacles en forma de malbaratament i de corrupció són continuats. Si a més té la percepció de què els impostos no són justos, que s’utilitzen simplement com a eina política, o que són excessius per una deixadesa governamental d’adaptar-los a la realitat, fa que qualsevol se senti legitimat en “amagar” part de la seva tributació. Volem ciutadans exemplars, però necessitem governants exemplars, en les formes i en l’execució de donar resposta a tots aquests neguits.

 

Enric Rius Macias
Economista

És l’hora d’avançar donacions

És l’hora d’avançar donacions

L’Impost sobre Successions i Donacions sempre ha estat controvertit, donat que en moltes situacions es presenta com un impost injust, especialment en l’àmbit de la primera línia familiar. També ha estat utilitzat com a eina política per fer més atractiu un territori vers un altre per tal d’atraure persones amb patrimonis importants.

Com a professionals, sempre que fem planificació a mitjà i llarg termini ens hem de basar en la normativa actual i el que avui sabem, i intentar plantejar-nos quins canvis poden haver-hi per saber si la nostra situació pot millorar o pot empitjorar en el futur proper.

Si avui fem aquesta anàlisi ens trobem que, a Catalunya, pel que fa a les donacions en la primera línia de descendència tenim una tributació que podríem dir acceptable o, plantejat d’una altra forma, la millor que avui podríem plantejar. I això és així perquè tant el context polític com econòmic sols ens poden fer preveure que la situació té més tendència a empitjorar que no pas a millorar.

“Crec fermament que avançar via donacions algunes de les transmissions patrimonials que es produirien via successòria arribat el cas, pot ser una excel·lent decisió des del punt de vista d’estalvi fiscal.”

Efectivament, plantejar avui la supressió de l’Impost (insisteixo sempre, en l’àmbit familiar directe) és “fer volar coloms”. Ans al contrari, la situació política molt més propensa a pensar en increments impositius o en una “harmonització” a l’alça de l’impost és més viva que mai. A més, els costos de la crisi en forma de deute públic juntament amb una inflació disparada ens porten a pensar en un escenari complicat en els propers anys, des d’aquesta perspectiva.

Per tant, podem concloure que si fem anar la “bola de cristall” és molt més fàcil valorar una situació futura pitjor que l’actual, des del punt de vista de la realitat d’aquests impostos.

I és en aquest context quan és important avançar-se per planificar, programar i executar aquelles operacions i/o transmissions lucratives que tinguem al cap i que mai trobem el moment per accelerar-les. Crec fermament que avançar via donacions algunes de les transmissions patrimonials que es produirien via successòria arribat el cas, pot ser una excel·lent decisió des del punt de vista d’estalvi fiscal.

Òbviament, com sempre, aquesta no és un recepta estandaritzable per a tothom ni per a totes les operacions, i per això és necessari l’assessorament d’un professional que ajudi a valorar el cas concret i que pugui facilitar els arguments a favor i en contra d’una decisió d’aquest tipus. Però en molts casos, és l’hora d’avançar donacions.

 

Enric Rius Macias
Economista

I la simplificació legislativa?

I la simplificació legislativa?

Comencem l’any i tenim sobre la taula un document titulat el “Plan Anual Normativo 2022” on el Gobierno relaciona totes les iniciatives legislatives que pensa portar a terme enguany. N’hi ha 368 que, d’entrada hem de pensar que poden acabar sent més, donat que el que es planteja és el que està planificat, però sempre t’has d’adaptar en l’actualitat del moment.

Bé, aquest és un exercici d’agrair per part del Gobierno, així i tot també estaria bé recuperar l’antiga reivindicació de derogar una Llei antiga per cada una de nova que s’incorpori al cos legislatiu.

“No crec que hi hagi cap apartat de la nostra vida que, actualment no estigui regulat per alguna norma.”

368 noves normes poden semblar moltes o poques, tanmateix el que si és cert és que venen a engreixar un compendi de lleis inacabable que és impossible de digerir. I sort que avui disposem de mitjans tecnològics que ens permeten fer recerques amb agilitat.

El cert és que volem o necessitem legislar-ho absolutament tot. No crec que hi hagi cap apartat de la nostra vida que, actualment no estigui regulat per alguna norma. Tenim normes sobre els horaris, sobre el que mengem, sobre com estimem, sobre on podem o no passejar i, òbviament, sobre com podem estalviar, com hem de fer la nostra activitat, com hem de cobrar, com hem de pagar, etc. i quan sembla que hi ha algun espai no regulat, ben segur que sortirà algú reclamant que es legalitzi sobre allò.

A vegades penso que estem creant una mena de “monstre” insaciable que es va introduint en les nostres vides de forma inexorable, però no pas per donar-nos servei o fer-nos les coses més fàcils, sinó per retro alimentar-se a ell mateix de forma que, en lloc de disposar d’uns serveis públics al servei de les persones, les persones acabem estant al servei d’aquesta administració.

Malgrat tot, cal ser optimistes i continuar treballant per intentar posar seny a tot plegat. Òbviament que hi ha molts temes que cal regular, donat que vivim en societat i això exigeix unes normes de convivència, però tot ha de tenir uns límits raonables per intentar fer la vida una mica més fàcil, que és del que es tracta. O no és així?

 

Enric Rius Macias
Economista

Les bondats de “fer les coses bé”

Les bondats de “fer les coses bé”

La política del de baix cost sols fa que empobrir-nos cada cop més.

Quan arriben aquestes dates acostumem a fer balanç de com ha anat l’any, del bo i del dolent que ens ha passat mentre, a l’hora, comencen a projectar el futur pròxim. Estarem d’acord en el fet que l’any que acomiadem ha estat un any marcat per l’esperança de la recuperació postpandèmica barrejat amb el desencís i la preocupació per una nova recaiguda amb efectes encara incerts.

Aquesta recuperació ens ha començat a posar en evidència alguns dels problemes que podem tenir, com a mínim, durant el primer semestre de l’any vinent, marcats per una inflació que ens recorda temps passats, junt amb els efectes més perjudicials d’una globalització poc planificada i que ens deixa en una crisi de subministraments i un increment desmesurat dels costos energètics.

També ens deixa un canvi d’hàbits en tots els àmbits prou rellevant. Ni consumim, ni treballem, ni ens relacionem com abans. Tot el que fa referència a la digitalització de l’economia i de les nostres vides és prou evident.

“Fer les coses bé” és econòmicament rendible perquè aporten eficiència, eviten el malbaratament de recursos i generen molta més satisfacció al client.”

En tot aquest entorn el nivell d’exigència és més gran. La necessitat d’excel·lir en tot allò que fem cada vegada és més necessari i ens afecta a tots i a totes les empreses amb independència del seu volum. Allò de “fer les coses bé” es converteix en imprescindible. I fer “les coses bé” sols vol dir que cada cop hem de ser més professionals en allò que fem. Hem d’aplicar els recursos humans i financers necessaris per executar els nostres projectes i cal tenir clar que les improvisacions o les “nyaps” no tenen cap mena de futur. A més “fer les coses bé” és econòmicament rendible perquè aporten eficiència, eviten el malbaratament de recursos i generen molta més satisfacció al client.

Cal doncs començar a oblidar i a marginar les polítiques baix cost, el fet de regatejar fins a límits irracionals que sols ens aporta baixa qualitat, per apostar per una espiral que pot ser virtuosa. Si fem les coses bé i les podem facturar al seu preu raonable, podrem millorar els salaris que paguem, el que farà que tinguem millors professionals i més satisfets amb el que fan i, a l’hora, podran consumir més a uns preus raonables que ens permetran poder reprendre la roda. La política del de baix cost sols fa que empobrir-nos cada cop més.

Fer “les coses bé” és la sortida a la generació de riquesa i, per tant, a una societat més justa i amb més benestar. Entre tots hem d’aconseguir que aquest pròxim 2022 sigui l’any del punt d’inflexió per començar a “fer les coses bé”.

Que gaudiu d’unes molt Bones Festes.

 

Enric Rius Macias
Economista

Els primers deures de la represa: què hem d’analitzar?

Els primers deures de la represa: què hem d’analitzar?

Després d’uns mesos de silenci, ens tornem a retrobar. Aquest llarg silenci, a banda de les vacances ha estat motivat, malauradament, per la pèrdua de la Laura Ferrer, col·laboradora del despatx en l’àmbit de comunicació i que, malgrat la seva vitalitat i la seva lluita, al final no va poder superar la seva greu malaltia. Des d’aquí el nostre condol a la família i el nostre agraïment a tot el que ens va aportar i va ajudar.

Reprenem un nou curs perquè, malgrat els anys naturals, l’activitat econòmica i els projectes també venen marcats pels cursos escolars. I el reprenem amb sensacions contraposades. Per una banda la sensació d’anar recuperant una certa normalitat en els llocs de treball, amb una pandèmia que, de moment, sembla ja força controlada i una activitat que va creixent de forma important. Per altra banda, però segueixen apareixent incerteses amb relació a la manca d’un projecte clar de futur per part de les autoritats que haurien de “marcar el pas” i que segueixen semblant més preocupats per les seves enquestes que no pas pel futur a mitjà i llarg termini. I també és preocupant el resultat de la manca de suport financer que han tingut moltes empreses sense un coixí prou important per passar la travessa que han suposat els mesos de baixa activitat.

“Cal planificar des d’ara, analitzar els nostres punts forts i les nostres febleses, centrar-nos en allò que ens aporta cash, i fer uns plans de tresoreria que garanteixin la nostra continuïtat.”

Efectivament, ja ho hem comentat en altres ocasions, que la supervivència de moltes empreses ha estat a base d’endeutament fàcil, això si, però que ara, òbviament, s’ha de tornar. Ja vam tirar la pilota endavant a començament d’any amb les moratòries, però els mesos passen molt de pressa i ara cal planificar les tresoreries per poder fer front a aquest endeutament.

El moment és important, i no podem esperar a març o abril per començar a pensar què fem. Cal planificar des d’ara, analitzar els nostres punts forts i les nostres febleses, centrar-nos en allò que ens aporta cash, i fer uns plans de tresoreria que garanteixin la nostra continuïtat.

Si els números no ens surten, podem cercar altres opcions. Si l’empresa funciona podem cercar altres fons de capital més permanents o estables (nous socis permanents o temporals, cercar refinançaments a mitjà termini…), però sempre serà necessari poder gestionar-ho amb temps i sense presses. Res hi ha pitjor que haver d’actuar amb presses i amb la pressió d’un calendari i una tresoreria que s’esgoten.

Per això no em cansaré d’insistir en la necessitat de posar-nos-hi ja des d’ara, i de cercar el suport i l’ajut extern que calgui.

 

Enric Rius Macias
Economista

INFO-RIUS