L’esperança és l’últim que es perd

Un nou govern sempre genera expectatives i esperances de que temes que no s’han resolt es puguin tirar endavant. En poques setmanes hem vist com es constituïen nous governs tant a Catalunya com a Espanya i, per tant, crec que és bo recordar alguns dels temes que habitualment reivindico en relació a l’economia d’empresa.

Podria resumir les innombrables demandes en cinc punts que crec que són força transcendents en relació als temes amb els que em sento més implicat:

  1. El nostre teixit empresarial és un teixit de pimes i de microempreses. Ja sé que estaria bé tenir més empreses grans, però els números són tossuts i la nostra realitat és la que és. Cal aprofundir en polítiques que pensin en aquest col·lectiu perquè, de forma agregada, és qui genera més ocupació i qui dóna estabilitat al territori. En un moment de concentració i de globalització, donar estabilitat territorial és molt important.

  2. En relació als autònoms, plantejar la incorporació del règim especial de cotització al règim general com una especificitat. Tal com s’ha fet amb altres règims, aquesta integració suposaria acabar amb les discriminacions entre els afiliats a un o a altre règim i, no menys important, acabar també amb la majoria de conflictes generats per la figura del fals autònom. Si tots estem al mateix règim aquest tema desapareix d’origen.
  3. Millorar la fiscalitat, no tant per una qüestió de tipus sinó per posar-hi sentit comú i adaptar-la a la nova realitat dels nous paradigmes econòmics. Cal simplificar procediments, fer normes més clares que compleixin amb la tasca de redistribució de la renda que ha de tenir un sistema impositiu, evitant que es converteixi simplement en una màquina de recaptar. En aquest sentit, comprometre’s a no incrementar els impostos sense prèviament analitzar la despesa pública i la seva raonabilitat. Als estats, com a les empreses, no es guanya més per facturar més (cobrar impostos), sinó moltes vegades per racionalitzar la despesa. No parlo de “retallar”, parlo de no malbaratar recursos. Ah!, i no fer cap nova llei sense derogar-ne alguna de inservible.
  4. Adequar les normes del mercat laboral a la realitat del món actual. Ja ho he tractat alguna vegada de forma específica, però veig molt difícil compaginar un món del segle XXI amb una normativa laboral del Segle XX. Ni els treballs, ni els centres de treball, ni les relacions laborals tenen avui res a veure amb les del segle passat i segueixen canviant a un ritme exponencial. Cal ser valents i afrontar aquesta realitat com s’està fent des d’altres àmbits com l’educatiu, el social, etc.
  5. Promoure la humanització de l’economia i de les empreses, no per la via de la imposició, sinó del convenciment. Cal potenciar la visió de l’empresa com un centre de relació humana on el més important són les persones. Reforma horària, conciliació de la vida personal i laboral, desenvolupament personal, salaris dignes, responsabilitat social, etc. són elements que han d’ajudar també a adaptar-nos a allò que la societat ens demanda.

En fi, diuen que l’esperança és l’últim que es perd. Seguirem reivindicant.

Enric Rius

0 154
Rius Consultors

Deixa una resposta