Delicte fiscal: distingir el lladre de l’errant

Que hi ha delinqüents és una certesa. Que hi ha d’haver un delicte fiscal, també. Però fa temps que li vaig donant voltes a la configuració legal del nostre delicte fiscal i no ho acabo de veure clar. Vagi per endavant que no sóc jurista i que parlo més des del sentit comú (espero) que no pas sota una base científica jurídica. Per tant, disculpeu si dic alguna tonteria.

Bàsicament els meus dubtes van en dues línies argumentals:

Com és possible que tinguem un delicte amb “franquícia”?

Si faig factures falses de manera que defraudo IVA per un import de 119.000 euros, estic fent una infracció administrativa que em suposarà una sanció econòmica. Si resulta que faig el mateix per un import de 121.000 euros, sóc un delinqüent i ja parlem de presó. No seria més lògic que si s’ha fet un frau intencionat (fer factures falses òbviament ho és) hauríem d’estar parlant de delicte en qualsevol cas i ja graduarem la pena, ara sí, en funció de la quantia?

Aquest segurament serà més polèmic:

Què s’ha de considerar delicte? Qualsevol actuació és delictiva?

Ho pregunto perquè darrerament hem estat veient casos molt sonats en els que s’ha aplicat delicte pel fet de pagar impostos en un país en lloc de pagar-los aquí. Jo em pregunto: si els ingressos estan declarats, no hi ha ocultació, i la discussió està en el lloc on s’ha de pagar, amb una normativa on, com sempre, res és blanc o negre sinó que tot depèn de les circumstàncies i de les interpretacions que es facin. Així, podem tractar igual al que amaga, oculta o, fins i tot, falseja? No seria un cas en que els països s’haurien de posar d’acord i, si hi ha diferències, doncs es paguen?

Sóc conscient que ho estic simplificant molt, fins hi tot algú em podrà dir que ho frivolitzo, però el que vull posar en evidència és que crec que no s’ha de tractar igual al que amaga, estafa i falseja, que al que va de cara, declara, no oculta i que, simplement pot fer una planificació que es podrà considerar més o menys arriscada, però a la llum del dia i en base a una normativa que sovint és prou confusa com per no saber on són els límits.

Entenc que les Administracions tenen avui prou informació com per poder discernir entre aquests dos aspectes que afecten, ja no només al delicte fiscal, sinó a tota la relació tributària. Separar entre el lladre i l’errant per desconeixement o interpretació raonable, i poder discriminar en funció de la mala fe i no en funció de si l’impost puja més o menys. Entenc que aquest és el repte.

0 211
Rius Consultors

Deixa una resposta