Cal innovar també en la regulació?

Jo no sé vosaltres, però personalment cada cop tinc més la sensació que el món va cap una direcció molt clara, que és la d’innovar, i les regulacions van en direcció contrària. Tothom s’omple la boca, amb raó, sobre la importància de la innovació en les nostres empreses i sobre la necessitat d’adaptar-nos, fins i tot personalment, a un món sense fronteres, més obert en tots els sentits, on la informació flueix, on la tecnologia ens aporta un munt de coses i que arriba a afectar, fins i tot, la nostra forma de viure.

Entenc que tots els canvis creen resistències i que, com tota acció genera una reacció, estem en moments on hi ha persones i col·lectius que veuen més les amenaces que no pas les bondats, les pegues i no pas el progrés. Només ens cal veure quins moviments polítics van agafant força per adonar-nos que aquesta mirada enrere que reivindica que “tot era millor” malauradament va guanyant protagonisme, mentre les dades objectives, quantificables i reals demostren que avui es viu molt millor que anys enrere i que el progrés es diu així perquè és el que genera: un major benestar col·lectiu.

Enmig de tot això, els poders públics, que haurien de ser els primers en liderar i incentivar aquest progrés, aquesta innovació, semblen cada vegada més porucs davant d’una realitat que sembla desbordar-los. En conseqüència, comencem a sobrerregular i intentar acotar allò que cada vegada és més difícil d’acotar, potser perquè són els primers que han d’acceptar el que els canvis tecnològics comporten. La tecnologia ens ha aportat un element substancial en les nostres vides: la llibertat.

La llibertat afecta la manera de funcionar de les empreses i les relacions professionals. Avui som lliures per poder treballar des d’on vulguem, des de casa, des d’un altre país, a l’hora que ens sembli millor o que s’adeqüi millor a les nostres necessitats. Això afecta la nostra forma de viure. Avui no pots contractar a una persona jove si no tens previst l’exercici d’aquestes llibertats que per a ells son inqüestionables. Llavors, per què enfoquem la regulació a la direcció contrària? Control horari, fitxar, presencia física, en definitiva, control administratiu sobre el treball. Jo no dic que els poders públics no hagin de vetllar perquè no es produeixin abusos. No sóc partidari d’un liberalisme extrem. Però si hi ha un problema en un sector, analitzem aquell problema i intentem resoldre “aquella” situació, però no fem “taula rasa” per a tothom.

Avui, mentre estic escrivint aquestes notes tenim un altre conflicte de sobrerregulació sobre la taula: el conflicte dels taxis. No puc opinar sobre el fons perquè desconec, com la majoria de nosaltres, quins són els interessos reals de uns i altres (permisos, compravenda de llicències, explotació empresarial de llicències, etc), però no deixa de ser significatiu que es vulgui seguir insistint en la regulació d’un mercat que, com tots, cada vegada demana més lliure competència i on els reptes són altres (la mobilitat del futur, el lloguer de cotxes elèctrics o, fins i tot, els cotxes sense conductor que seran una realitat més aviat del que ens pensem).

Tecnologia també és informació, i els poders públics tenen les eines per poder acotar i individualitzar problemes allà on es puguin produir abusos. Regulem sobre això i no generalitzem ni pretenguem interferir en unes relacions econòmiques que avancen al ritme del progrés tecnològic i social. Fer el contrari és una pèrdua de temps i de recursos.

Enric Rius

0 92
Rius Consultors

Deixa una resposta